Quan vaig començar a preparar els materials per a les classes d’Escriptura creativa del Laboratori de Lletres, em vaig plantejar: com s’ensenya a escriure? I com que havia estudiat Belles Arts de seguida vaig fer el paral·lelisme. Ensenyar a escriure és tan difícil com ensenyar pintura, escultura, i les arts en general. Es poden ensenyar les tècniques (picar pedra, bastir teles, mesclar colors, soldar, fondre metalls, etc…) però com s’ensenya a passar de la idea a l’obra? I què és la idea?
Jo només tenia la meva pròpia experiència i un munt de llibres per llegir (manuals d’escriptura, biografies d’autors…). I de seguida vaig veure que la majoria de manuals ignoraven la meva manera d’escriure, mentre que alguns autors (ben pocs) la reconeixien com a pròpia.
I com escric doncs?
Tot comença amb una frase que m’intriga, i d’allà vaig creant sense rumb, vaig escrivint sense saber cap on va la història. Amb La nena dels nou dits va ser així: el primer que vaig escriure va ser la frase ‘Em dic Laura i tinc nou dits’ i des d’allà vaig anar fent parlar aquesta nena que tenia nou dits a veure què sortia. I a poc a poc van anar sortint coses que se m’acudien: que els pares no li feien fotografies, que vivien en la Barcelona dels anys 70 i 80, que hi havia un Arnau (o molts) que s’anava trobant al llarg de la seva vida… I tot això va anar creant un univers de personatges, llocs i esdeveniments que jo encara no sabia cap on em portaven, fins que un dia se’m va ocórrer el final d’aquella història. I un cop vaig tenir escrit el final, vaig veure que tot quadrava. Vaig haver de retocar algunes coses perquè efectivament tot quadrés perfectament, però no va ser fins que vaig escriure aquell final que vaig saber quina història estava escrivint.
Però la majoria de manuals sobre com escriure una novel·la parlen de planificació, de fitxes de personatges, de sinopsis, de protagonista i antagonista, de clímax, i de molts més temes tècnics que jo no he fet servir mai, ni m’he plantejat mai.
En Jaume Cabré (al seu llibre El sentit de la ficció) parla d’aquestes dues maneres d’escriure (la dels manuals en contraposició amb la meva) i distingeix els escriptors racionals dels escriptors intuïtius. Algunes escoles parlen dels escriptors que van amb mapa i dels que van amb brúixola.
Jo seria doncs una escriptora intuïtiva, que va amb brúixola. No planifico, no penso abans d’escriure. Penso mentre escric i després d’escriure.
Aquesta és una manera d’escriure. No és ni millor ni pitjor que escriure amb planificació, amb mapa, racionalment. Per això, quan s’ensenya a escriure s’haurien de tractar les dues vies, per tal que cada aprenent d’escriptor trobi la que millor li escau.
El problema és que massa vegades he sentit o llegit escriptors que treballen de forma racional que no es creuen que existeixin els escriptors intuïtius. I això és una llàstima, perquè si ho diuen en contextos en els que estan explicant com escriuen ells, o com escriure en general, amb una audiència de gent que aspira a aprendre a escriure, estaran tallant les ales a uns quants potencials escriptors intuïtius que arribaran a la conclusió que l’única manera que hi ha per aconseguir escriure una historia és pensar-la abans, fer-ne esquemes, planificar-la. I com que no ho sabran fer, potser arribaran a la conclusió que no saben escriure. I probablement s’estaran equivocant.
Tal com vaig explicar a l'entrada El perquè, aquest blog tracta dos temes ben diferents: l'escriptura i les pèrdues gestacionals. Si t'interessen tots dos temes, pots anar llegint article rere article. Si només te n'interessa un, et recomano que pitgis aquí sota a la categoria corresponent per filtrar només els articles del tema que vulguis.
L'escriptura: 'Escriure'
Les pèrdues gestacionals: 'Queralt'
Els premis es lliuraran el 18 de novembre i les obres premiades seran publicades per Edicions 64