En anglès tenen la paraula miscarriage per denominar la pèrdua espontània d’un embaràs. Nosaltres n’hem de dir avortament. Avortament espontani, d’acord, però en realitat tothom en diu avortament. I no és el mateix un avortament que un miscarriage. També se’n diu pèrdua gestacional o mort fetal (depenent de les setmanes d’embaràs) però aquestes formulacions es fan servir sobretot en entorns clínics.

A mi el que em va passar és que se’m va morir la meva filla a la panxa i no me’n vaig adonar. Feia dos o tres dies que li havíem escoltat el cor quan se li va aturar. Eren les setmanes en què és normal notar els moviments del fetus però tampoc no és estrany no notar-los. I jo no notava encara res, però no em preocupava. Fins que no vaig tenir la visita de rutina amb la llevadora la setmana 18 no ens vam adonar que ja no li bategava el cor. Llavors em van haver d’induir el part i vaig ‘parir’ una nena morta de 15 setmanes de gestació.

La meva filla ja tenia nom, l’esperàvem, i la volíem. El que ens va passar és que se li va aturar el cor. I ningú sap per què va passar.

No pot ser que això que em va passar a mi tingui el mateix nom que quan una embarassada decideix interrompre el seu embaràs (que naturalment hi té tot el dret, esclar).

I des de llavors penso que hi hauria d’haver una paraula com l’anglesa miscarriage per a denominar les pèrdues gestacionals espontànies, perquè se’m fa molt difícil dir que vaig tenir un avortament, tot i que el meu carnet d’embarassada ho diu ben clar.

Però jo no ho sento així.

A la meva novel·la ‘Landen’/’La llista’, em vaig inventar l’Ana Mei Balau, una dona que treballava creant paraules que mancaven en alguns idiomes. Poc sabia llavors que jo algun dia necessitaria tant una paraula que no tenim.