Diuen que el primer que va dir el meu germà en veure’m arribar de l’hospital, acabada de néixer, va ser:
—És aquesta?
I la meva mare va contestar:
—Sí, aquesta és la Sira.
Llavors el meu germà em va mirar un moment i va sentenciar:
—Doncs no m’agrada.

El meu germà només tenia sis anys i ja havia decidit que no seríem amics. I jo, com que vinc d’una d’aquelles famílies en què els tiets es fiquen sempre on no els demanen, me’n vaig assabentar ben de pressa que aquestes van ser les paraules exactes que el meu germà va dir en veure’m per primera vegada.
Per sort en Nil no va fer mai res per desempallegar-se de mi, tot i que d’ocasions no n’hi van faltar. La veritat és que cada vegada que la mare se n’anava a França sense avisar i no ens recollia de l’escola, en Nil, de camí cap a casa, m’hauria pogut abandonar en qualsevol racó del barri. Però no ho va fer.

La història de la Sira i en Nil no és com la d’altres germans. La Sira farà de castellera i en Nil desapareixerà de ben jove. I la Sira i en Nil tindran en comú la Cecília Sicília, una escriptora que no escriu i que representarà la distància entre tots dos. I també la seva necessitat per estar junts. Una història fascinant amb personatges que s’esvaeixen, herbes de color vermell i pluges de granotes, en la que alguns dies són grocs i les nits, potser, són d’altres colors.

Dies de cel groc és una novel·la plena de sorpreses sobre la família, l’amor, la recerca de la felicitat i la literatura.