Sempre he admirat les persones que escriuen un bloc. Requereix molta disciplina, tenir moltes coses a dir, o moltes ganes de compartir amb el món el que es pensa o el que es fa.

Tot i que faig de professora i em veig sovint en la posició de xerrar davant d’un bon grup d’oïdors, en la meva vida privada sempre he preferit escoltar el que diuen els altres, en lloc de xerrar per tal que m’escoltin. En tots els grups de WhatsApp en que participo sóc probablement la que menys interactuo. Tinc twitter i facebook però amb prou feines els faig servir. Quan es tracta de compartir el que penso o el que em passa, sóc millor en petits grups, quan els interlocutors són ben pocs, com menys millor. Per això sempre he pensat que no tinc fusta de bloguer.

El que sí que podria tenir és la disciplina dels bloguers. Per exemple: no he escrit mai un blog, però escric una carta cada dia –sí una carta, a l’antiga: a mà, amb boli i paper, sobre i segell i cap a la bústia– i l’envio a una artista amiga meva de Rotterdam. Des del 2 d’abril del 2001. Cada dia. Aviat farà 15 anys. I no tenim intenció de parar.

Així que podria tenir la disciplina per mantenir un bloc. Però, què podria explicar-hi? Aquest dubte ha estat el meu fre principal, fins ara, per no obrir el bloc a la meva pàgina web.

Però en els últims mesos hi ha dos temes que han tocat la meva vida i que crec que són prou interessants com per donar-hi voltes en forma d’entrades de bloc. Són dos temes ben diferents, allunyats, però tots dos molt importants per a mi. Són dos temes que a molta gent no els faran ni fred ni calor, però que als que els interessin, em sembla, els pot ser útil que jo comparteixi les meves experiències i les meves idees.

El primer tema té una vessant professional però a poc a poc he anat descobrint que és molt més que un tema d’escriptors, és un tema que afecta tothom que s’hagi d’expressar per escrit, des de l’adolescent que ha de fer un treball de classe fins a l’emprenedor que ha d’escriure un pla d’empresa, passant per qualsevol persona que escrigui correus electrònics, professionals o privats.

Es tracta de com escrivim, de com sempre ens han ensenyat que primer cal pensar abans d’escriure i de com estic totalment convençuda que això no és cert. Que no tothom cal que pensi abans d’escriure. Hi ha gent que en sap, de pensar abans d’escriure, i n’hi ha que no en sap. I la gent que no en sap no vol dir que no sàpiga escriure, vol dir que ho ha de fer d’una altra manera: ha de pensar mentre escriu, o després d’escriure. I com es fa això? És el que tinc ganes de compartir aquí.

El segon tema és totalment personal, i neix arrel d’un fet traumàtic que m’ha tocat viure aquest difícil any 2015 que estem a punt d’acomiadar. Es tracta de la mort perinatal. De perdre un fill abans que neixi. Perquè jo vaig perdre la meva filla Queralt a les 18 setmanes d’embaràs el 25 de maig de 2015 i des d’aquell dia sóc una altra persona. I perquè des d’aquell dia em vaig adonar que el món es podria dividir entre les persones que saben què vol dir perdre un fill abans de néixer i les que no ho saben. Jo abans no ho sabia. Ara sí, i sóc diferent. I la primera entrada d’aquest bloc la vaig escriure només per a mi, i sense saber que acabaria sent una entrada de bloc. Però quan va arribar el dia que la Queralt havia d’haver nascut vaig sentir la necessitat imperiosa de publicar el que havia escrit. Per ella i per tots els altres nens que no han nascut i per totes les seves mares. I és també per a tots ells que vull escriure com vaig viure la pèrdua de la Queralt, què n’he après, i què m’hauria agradat fer d’una altra manera.

I avui, després de pensar-hi unes setmanes, finalment m’he decidit a anar escrivint a poc a poc les meves idees al voltant d’aquests dos temes i publicar-les al meu bloc per tal que tots aquells que en vulguin saber més ho puguin llegir.