Des que vaig perdre la Queralt he après unes quantes coses sobre les diferents dimensions del dol gestacional. Coses que tenen a veure amb la meva experiència i d’altres que tenen a veure amb les experiències d’altres dones que malauradament han passat per una situació semblant.

Una de les coses que he après és que quan es perd un embaràs s’ha de fer el dol per la pèrdua d’aquell nen que has perdut i que no arribaràs a conèixer mai. Però, a més, a aquest dol s’hi afegeix l’angoixa de la possible infertilitat. Tot i que tothom ens digui ‘ja us hi tornareu a quedar’, la por ens menja per dins, l’únic que podem pensar és: i si no? I si no ens hi quedem? I si, a més de perdre un fill, he perdut tota opció de ser mare d’un fill viu?

Les raons per aquesta por poden venir de molts llocs: la causa de la pèrdua (potser ens ha desvetllat alguna disfunció del nostre propi cos), si la consecució d’aquest embaràs perdut ens ha costat anys i anys de tractaments contra la infertilitat i ja hem perdut l’esperança, si els tractaments de fertilitat ens han deixat escurats i ja no ho podem tornar a intentar, si l’edat materna ja s’apropa a la quarentena…

També és diferent quan el que es perd és un primer embaràs o un de posterior al naixement d’un fill viu. Quan ja es té un fill, pot ser una mica –només una mica– més fàcil de transitar el dol per un segon o tercer fill perdut. Al cap i a la fi, no t’has d’enfrontar amb la por de si ‘mai podré ser mare’ perquè ja ho ets. Però si la teva idea de la maternitat va molt lligada a una família amb diversos germans, ja tenir-ne un no és consol.

On molta gent que no ha passat per això s’equivoca, és en pensar que un cop s’aconsegueix un següent embaràs i un nen nascut viu, aquest substitueix el que es va perdre.

Un fill viu després d’una pèrdua ajuda a curar unes quantes de les dimensions del dol: finalment hem pogut ser mare, o finalment hem aconseguit un germà o germana per al nostre primer fill. Però això no fa que oblidem el que hem perdut pel camí.

Jo mai em vaig plantejar tenir tres fills. Per mi l’ideal era tenir-ne dos. Tampoc mai vaig tenir cap predilecció per si el que havia de venir era un nen o una nena. Primer vaig tenir un nen, i quan estava embarassada de la Queralt i encara no sabia que era una nena, tenia la intuïció (i m’equivocava) que seria un altre nen, i ja m’estava bé. A més, em semblava més pràctic i tot. I estic segura que si llavors hagués tingut un nen que hagués nascut viu, mai hauria trobat a faltar tenir una filla.

Però no va ser així, la Queralt era una nena, i quan em van dir que era una nena i li vam posar nom, jo ja em vaig començar a imaginar la meva vida amb ella. Vaig començar a fer plans de futur, desitjos de futur. Que no es van complir, perquè es va morir.

Després de la Queralt vaig tenir la sort de poder tornar a quedar-me embarassada. D’un nen. I ara faig plans de futur amb dos nens. M’imagino com serà el Lluc amb el seu germà petit, com compartiran jocs i aficions (i potser m’equivoco). Però tots aquests plans, totes aquestes imatges de futur no poden substituir les que vaig fer amb la Queralt. Tindré dos fills, que per mi sempre havia estat suficient, però sempre seguiré trobant a faltar la meva nena.

I no és que desitgi que el meu segon fill sigui una nena, no és pas que li retregui a ell, que hauria preferit que fos nena, és que per molt que jo sempre hagués pensat que la meva família ideal era de dos fills, a partir d’ara sempre serà de tres.

Fa poc vaig somniar que el nen que duc ara a la panxa ja havia nascut, però que jo seguia estant embarassada, o ho tornava a estar, de la Queralt. I en aquell instant de somni, tot encaixava, era la meva família tal com havia de ser. Fins que em vaig despertar i vaig trobar a faltar la Queralt.

Ara, a la imatge mental de la meva família sempre hi faltarà una nena. Però no qualsevol nena: la Queralt. Perquè la Queralt va existir. I sempre més em faltarà. Perquè les persones no són substituïbles, i els nens no nascuts tampoc.