Si a l’últim post vaig parlar de l’escriptor intuïtiu, avui faré una aproximació al mètode de l’escriptor racional que, com ja vaig dir, és el més descrit en la majoria de manuals d’escriptura que es poden trobar a les llibreries.

L’escriptor racional és el que pensa la història abans d’escriure-la, la planifica, la treballa en forma d’idea, abans de posar-se a escriure-la escena per escena. Aquesta acció de pensar i planificar es pot fer de moltes maneres.

Es diu que Franz Kafka pensava les seves novel·les i no en feia ni una sola anotació fins que no tenia tota la història al cap. Un cop l’havia resolt al cap, es posava a escriure.

La majoria d’escriptors racionals, però, sí que escriuen alguna cosa abans d’escriure la novel·la. Vull dir que fan esquemes, sinopsis, fitxes de personatges, storyboards, el que sigui, per tal d’anar fixant l’esquelet de la història. L’escriptor racional també pot, igual que l’intuïtiu, començar a treballar a partir d’una idea vaga, d’una espurna, d’una intuïció que el fa pensar que darrere d’aquella primera espurna hi ha una història. Però en lloc de posar-se a escriure sense rumb com l’escriptor intuïtiu, el que fa és pensar com es pot desenvolupar aquella primera espurna, com es pot convertir en escenes, en personatges, en capítols que formaran la història final.

Hi ha escriptors racionals que quan comencen a desenvolupar la idea en fan una sinopsi, després en descriuen els personatges, després converteixen aquella primera sinopsi en un seguit de resums més detallat de cada capítol o fins i tot de cada escena, i quan tenen tota l’estructura creada es posen a escriure cada escena, cada capítol, segons el que han decidit prèviament.

Hi ha escriptors racionals que comencen decidint quants capítols tindrà la seva novel·la i quantes pàgines tindrà cada capítol, després van repartint en aquests capítols les escenes que poden anar conformant la història. Llavors treballen cada capítol a fons, en descriuen els personatges i els llocs, es documenten per fer versemblant el que volen explicar, recullen per a cada capítol tota la informació externa i totes les idees que se’ls acudeixen i un cop tenen tot el material per a cada capítol es posen a escriure.

El denominador comú dels escriptors racionals és que quan es posen a escriure, ja saben tot el que ha de passar. Poden calcular millor la seva càrrega de treball, poden dir més acuradament a l’editorial quan creuen que tindran la feina acabada, i poden parlar amb coneixement de causa de la seva història molt abans de tenir-la escrita.

És evident que si algú no ha escrit mai, és més fàcil donar-li les pautes per tal que escrigui de forma racional que no pas de forma intuïtiva. Se li pot dir que pensi la història, en faci un esquema o sinopsi i finalment la desenvolupi en escenes. Això és més clar i fa menys por que dir: comença a escriure a veure on et porta la història. Però el fet de que el mètode racional sigui més fàcil d’explicar, més entenedor, no és raó per obviar el mètode intuïtiu.

Com ja he dit en altres posts, per ser escriptor no s’ha de ser cent per cent intuïtiu o cent per cent racional. Aquests dos models serien els extrems d’una línia infinita, i cada autor pot trobar-se en un punt més extrem o més intermedi d’aquesta línia.

També pot ser que un autor treballi tota la seva vida des del mateix punt d’aquesta línia o que depenent de la novel·la que es posa a escriure se situï en un espai diferent, més racional o més intuïtiu. I fins i tot pot ser que un autor comenci una novel·la de manera totalment intuïtiva i a mig fer decideixi ordenar-ho tot i acabar-la de manera racional.

El més important és sempre (i perdoneu-me si em reitero) que cadascú trobi el seu camí, coneixent totes les autopistes, carreteres i senders que té a la seva disposició.