Com ja vaig explicar aquí, podríem dir que hi ha dos maneres d’escriure, la de l’escriptor intuïtiu i la del racional. Però aquests dos models són només una teorització que simplifica la realitat. Hi hauria, doncs, idealment, aquests dos escriptors model que se situen en dos extrems oposats d’una línia, que ho fan tot de manera oposada, i que no es mouen mai del seu extrem de la línia. I després hi hauria els diversos milions de puntets que conformen aquesta línia, d’una banda a l’altra, i que són totes les possibilitats d’escriptors reals. Uns tiren més cap a un costat, els altres tiren més cap a l’altre. Uns són a vegades més racionals i en altres moments més intuïtius. Uns comencen intuïtivament i després treballen de forma racional.

El procés de l’escriptor racional està descrit en incomptables manuals d’escriptura, mentre que l’intuïtiu està molt poc descrit. Avui faré un intent de descriure’l. Feina difícil, perquè la manera intuïtiva d’escriure és impossible de convertir en un mètode.

Per començar, l’escriptor intuïtiu no pensa la seva història, sinó que l’escriu. Per posar-se a escriure, només necessita una espurna, una idea vaga, una frase, una sensació, una intuïció. Quelcom molt difícil de definir, doncs. Es posa a escriure perquè, mentre escriu, la seva creativitat està en el seu moment òptim. Mentre escriu, va creant connexions i va trobant històries que encaixen amb aquella primera espurna que l’havia impulsat a escriure en primer lloc.

Un escriptor intuïtiu pot escriure sense rumb (aparent) pàgines i pàgines i més pàgines de novel·la, sense saber –encara– per què escriu aquella història i no una altra.

Tot i que segur que hi ha algun escriptor intuïtiu que mai s’atura a destriar el que ha escrit perquè li surt tota la història a raig ja ordenada i editable, crec que la majoria d’escriptors intuïtius necessiten en algun moment del procés fer una recapitulació, llegir tot el que porten escrit, i prendre decisions respecte de quin rumb és el més adequat per a la història.

Perquè mentre s’escriu sense pensar, poden sortir infinitat de fils argumentals, principals i secundaris, i la mateixa escriptura pot anar potenciant-ne més uns que d’altres. Però sempre arribarà un moment que l’escriptor intuïtiu s’haurà de llegir amb calma tot el que porta escrit per tal de destriar quins són els fils que han agafat més protagonisme i quins cal abandonar, suprimir, reservar per a altres històries, perquè en el projecte actual només fan que desviar la història cap a indrets massa remots, massa allunyats del tema principal que comença a definir-se.

És el moment més difícil de l’escriptor intuïtiu: li cal deixar d’abocar paraules sense ordre per tal d’ordenar totes les que ja té escrites.

Llavors llegeix, rellegeix i espera que cada lectura li doni idees noves per acabar de trobar la manera de tancar el cercle, la manera d’ordenar tot el que té escrit per tal que el que quedi al final serveixi només un propòsit: el d’explicar una història que funcioni de principi a fi.

I quan troba aquella clau final, llavors potser li cal replantejar-se tota la història de nou. En el moment en que se n’adona del tema, de la raó, de la idea central, o del desenllaç final de la història, li cal revisar que tots els fils, tots els personatges, totes les divagacions que hi ha en el que tingui escrit fins llavors apuntin efectivament a aquella clau final. I això vol dir retocar, eliminar i reescriure tot allò que no estigui al servei d’aquella clau final.

Això seria, doncs, una manera d’explicar el procés intuïtiu d’escriure.

No es tracta de que els aprenents a escriptors ho hagin de fer per força d’aquesta manera, o ho hagin de fer per força de manera racional –si el primer que els cau a les mans és un article o un manual que només contempla l’escriptor racional–, es tracta de que cadascú descobreixi quin és el seu mètode, que cadascú descobreixi com troba més fàcilment una història: pensant-la abans o escrivint-la abans.

I un parells d’apunts finals:

Ser intuïtiu o racional mentre s’escriu no té res a veure amb ser o no ser metòdic o racional en altres vessants de la nostra vida. Jo sóc coneguda per familiars, amics i companys de feina per ser altament metòdica (racional) a l’hora de portar –per exemple– l’administració del Laboratori de Lletres, i alhora sóc totalment intuïtiva a l’hora descriure.

Ser intuïtiu o racional mentre s’escriu tampoc té res a veure amb la disciplina. Els escriptors intuïtius també necessiten una disciplina de treball fèrria per poder convertir aquella primera espurna en una novel·la publicable. La disciplina no està en l’ordre, en la planificació, sinó en la capacitat de treball, en les hores diàries que s’hi dediquen, ja sigui fent esquemes i sinopsis o escrivint dues mil paraules a raig sense saber si aquestes dues mil paraules sobreviuran fins a la versió final del llibre o si només serviran per arribar a una idea millor i acabaran a la paperera en una revisió posterior.