El 2 d’abril d’aquest any farà vint anys que escric una carta cada dia. Escric a mà sobre un paper, o sobre una entrada d’una exposició, o sobre un dibuix del meu fill. Cada dia n’escric una, la fico en un sobre, tanco el sobre, hi poso un segell i l’envio a la mateixa adreça.

Durant vint anys les meves cartes han arribat a la mateixa adreça de Rotterdam i des d’allà una amiga meva, la Margot, n’ha escrit una també cada dia, per enviar-me-la a mi. Això vol dir que, ara per ara, tinc gairebé 7.300 cartes d’ella (en capses de sabates, una per a cada any) i el dia 2 d’abril d’aquest any tant ella com jo escriurem la carta que fa 7.306. I l’endemà escriuré la que fa 7.307 i tot continuarà, suposo, fins que una de les dues falti. Perquè després de vint anys fent la mateixa cosa cada dia, seria molt estrany deixar-ho de fer.

De vegades fem broma sobre què deuen pensar de nosaltres els carters que durant tots aquests anys ens han portat les cartes a casa. Els que fan carrer només veuen com arriben les cartes a casa meva, o a la seva, però no deuen saber que de la mateixa adreça també en surten. L’oficina d’aquí, com que visc en un poble relativament petit, potser té més opcions que algú que hi treballa hagi lligat caps i hagi vist que des de la meva adreça tant n’arriben com en surten. Suposo que a Rotterdam ningú se n’ha adonat.

Potser la pregunta que més m’han fet quan explico aquest petit projecte és: per què? Per què ho fem? I potser això és el més difícil de respondre. Ara ja ho fem perquè sempre ho hem fet. Però, quan vam començar, perquè ho fèiem quan vam començar?

Doncs tot va començar amb un altre projecte meu, un de molt diferent. Durant un temps, cap a l’any 2000 jo anava demanant a tothom qui em trobava que m’enviés una carta que jo no obriria mai. Era una manera de posar en qüestió el fet comunicatiu (si no l’has de llegir mai, ni tu ni ningú, per què cal que l’escrigui?). I per altra banda de posar en qüestió la confiança (t’ho creus realment que no l’obriré mai?).

Doncs bé, quan li vaig demanar a la Margot d’escriure una carta per a aquest projecte, jo tot just l’acabava de conèixer. I ella em va fer una contraproposta: aquesta carta que em demanes, te l’escriuré, i tant, però a més, vull escriure’t una carta que sí que obriràs, i vull escriure-te’n una cada dia, i que tu també ho facis. I jo vaig dir que sí. Què havia de dir, si no?